Tan abundant com perillós per la fauna i flora autòctones. El cranc de riu americà o cranc roig (Procambarus clarkii) és un crustaci decàpode originari d’Amèrica del Nord, però que en l’actualitat s’estén també per Europa, Àsia, Àfrica i Austràlia. La seva arribada als nostres ecosistemes es remunta als anys setanta (a la península va ser detectada per primera vegada al 1974 al Guadalquivir i poc després ja havia arribat al Delta de l’Ebre), quan es va importar com espècie per al comerç, consum i esquer. Des de llavors s’ha anat estenent per la gran major part dels trams baixos i mitjos dels cursos fluvials del país, moltes vegades amb l’ajuda directa de l’ésser humà mitjançant alliberacions voluntàries.


La seva gran capacitat invasora es deu a diferents factors. Pot viure en tot tipus d’ambients aquàtics com rius, rierols, basses, llacs i embassaments, a més pot adaptar-se a zones salines i resistir a la sequera. Presenta un rang de tolerància molt ampli pel que fa a la qualitat de l’aigua i suporta baixos nivells d’oxigen dissolt, això li permet sobreviure en indrets on cap altre espècie ho pot fer. És omnívor, molt territorial i agressiu, a més, ha eliminat de molts ecosistemes al seu germà competidor autòcton, degut a que és portador de l’afanomicosi, malaltia provocada pel pseudofong Aphanomyces astaci, i mortal pel cranc de riu de potes blanques (Austropotamobius pallipes). L’Aphanomyces astaci és tan perillós que està inclòs dins el llistat 100 de les espècies exòtiques invasores més nocives del món, elaborat pel Grup Especialista d’Espècies Invasores (GEEI) de la Comissió de Supervivència d’Espècies (CSE) de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN).


Són múltiples els impactes que genera al medi natural. El cranc de riu americà provoca la transformació física del medi degut als seus costums cavadors, així com la destrucció de la vegetació desestructurant les xarxes tròfiques i alterant la productivitat dels ecosistemes. També depreda sobre els macroinvertebrats, peixos i amfibis, tant d’adults, juvenils o postes, fins al punt en que els desplaça per complet dels hàbitats provocant canvis molt greus. Fins i tot afecta a l’economia de certes zones com al Delta de l’Ebre on produeix pèrdues significatives als cultius d’arròs, i a la sanitat al ser portador de diferents malalties, acumular metalls pesats i diverses toxines.


La seva àrea de distribució tan àmplia fa impossible la seva erradicació sense afectar la resta de la biodiversitat. Tot i que l’extracció selectiva mitjançant la captura manual, amb nanses o pesca pot ser eficaç en funció de l’indret com hem pogut comprovar a diferents projectes amb èxit de la Societat Catalana d’Herpetologia, no existeix cap programa de control totalment eficient d’aquesta espècie. Actualment els esforços es destinen a aturar la seva expansió i l’educació ambiental és l’eina més fiable.


PD. tot i que el cranc de riu americà (Procambarus clarkii) és el més distribuït als nostres ecosistemes, també es poden trobar altres espècies invasores de crancs com el cranc senyal (Pacifastacus leniusculus), el cranc dels canals (Orconectes limosus) o el cranc blau (Callinectes sapidus).

Galeria d’imatges: