Rèptils com les tortugues americanes, crustacis com el cranc roig i peixos com la gambúsia o els carpins; pensàveu que havíem parlat ja sobre tots els grups taxonòmics amb espècies exòtiques invasores que afecten a l’herpetofauna de Catalunya? Doncs no, i ni de bon tros encara ens trobem a prop d’enllestir una llista d’autèntics responsables de molts dels problemes que pateixen els nostres ecosistemes.

Els mamífers també tenen els seus exponents, i un dels que està causant danys ecològics en diferents parts del món es el visó americà (Neovison vison). A causa del seu potencial colonitzador i constituir una amenaça greu per a les espècies autòctones, els hàbitats o els ecosistemes, ha estat inclòs a Llista de les 100 Espècies invasores més nocives d’Europa i en el Catàleg Espanyol d’Espècies Exòtiques Invasores (regulat pel Reial Decret 630/2013, de 2 d’agost).

El visó americà és un carnívor semiaquàtic pertanyent a la família dels mustèlids. Presenta una mida mitjana amb un cos d’uns 30 cm de longitud, amb potes relativament curtes i cua d’una longitud pròxima a un terç el cos. La seva pell és d’una coloració fosca uniforme i acostumen tenir diverses taques blanques a la zona ventral, particularment a la barbeta i llavi inferior, i de vegades a les zones abdominal i inguinal. Aquesta, com es considera valuosa per a l’elaboració d’abrics, són criats en granges des del segle XIX, i fruit de diversos accidents de diferent naturalesa, va passar de distribuir-se dels Estats Units d’Amèrica i Canadà (distribució natural) a trobar-se també a gairebé tot el continent europeu, a la Sibèria russa i a Argentina. A Catalunya es va introduir a principis dels setanta del segle XX en dues granges pelleteres a Viladrau i Taradell (Osona). Van ser aquestes les que van originar la presència en estat salvatge de l’espècie, però principalment la segona, que va patir un incendi l’any 1983 el qual va propiciar l’escapada massiva d’exemplars. El resultat es va traduir en una ràpida expansió al llarg i ample de la gran part del territori degut a la configuració de les conques hidrogràfiques i la manca d’altres depredadors competidors, com la llúdriga i el turó comú.

Es tracta d’un voraç depredador d’aus, peixos, invertebrats, amfibis, rèptils i altres mamífers de mida petita. En el cas dels amfibis pot ser preocupant el seu efecte envers els urodels, detectant-se durant la primavera multitud d’exemplars de salamandra consumits evitant la seva pell i glàndules paròtides. També té un efecte letal sobre el declivi del visó europeu (Mustela lutreola), que es troba en greu risc d’extinció, ja que competeix pel territori i presses, i contribueix en la transmissió de diverses malalties com ara la Parvovirosis aleutiana del visó (ADV) o altres possibles virus. 

A Europa es treballa en diversos països en el control i erradicació d’aquesta espècie des dels noranta, i a Espanya des del 2002. Més tard, al 2013 el Ministeri de Medi Ambient va aprovar una Estratègia de Gestió, Control i Erradicació del visó americà centrada principalment en la captura d’exemplars mitjançant paranys i el seguiment científic. Però com altres vegades hem destacat, la millor estratègia de gestió sempre és la sensibilització per tal de conèixer les conseqüències de les nostres decisions i d’aquesta manera evitar molts problemes que nosaltres mateixos iniciem.

Galeria d’imatges:

Referències

Bonesi, L., & Thom, M. (2012). Neovison vison Schreber (American mink). In A Handbook of Global Freshwater Invasive Species (p. 378). Earthscan London, New York.

Estrategia de gestión, control y erradicación del visón americano (Neovison vison) en España. Ministerio de agricultura, alimentación y medio ambiente, Gobierno de España.

Melero Y., & Palazón S. (2017). Visón americano – Neovison vison. Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. (Salvador, A & Barja, I ed.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid.

Reid, F., & Helgen, K. (2008). «Neovison vison». IUCN Red List of Threatened Species. Version 2008. International Union for Conservation of Nature.

Ruiz-Olmo., J & Aguilar., Àlex. (1995). Els Grans Mamífers de Catalunya i Andorra. Lynx Edicions, Barcelona. ISBN 84-87334-18-0, plana 85.