Cada individu intenta procrear el màxim possible. Això comporta conflictes dins un mateix sexe per accedir a l’altre i entre sexes per escollir la parella que li proporcionarà més èxit a la seva descendència.

Les estratègies reproductives segons la inversió dels adults en la descendència són «r» poca o «k» molta. La «r» consisteix en produir molts descendents amb el mínim de nutrients i cures parentals. La «k» en fer-ne menys, però invertir-hi més en reserves i cures. De més «r» a més «k» als nostres anurs passem d’una femella de gripau comú que pon fins a més d’11000 ous, fins una de tòtil que en fa unes desenes. «r» i «k» són conceptes relatius segons que es compara. Cap estratègia és millor, només són diferents formes de sobreviure.

Sovint als anurs com el gripau comú ibèric els mascles arriben abans a les basses i es queden més temps que les femelles. Per això hi ha més mascles i molta competència. Es formen melés, molts mascles sobre una femella, arribant inclús a ofegar-la. Les femelles són el recurs pel qual competir. Un mascle pot fecundar moltes femelles i una femella engendra només amb un o pocs mascles el que crea conflicte d’interessos. Els mascles canten i poden valorar la mida d’un competidor pel to, més greu és més gran. Així decideixen intentar desplaçar-los o no en els amplexus.

Finalment només un mascle quedarà sobre la femella. Ella no l’escull, però si no li agrada pot allargar el temps per fer la posta a veure si un altre ocupa el seu lloc.

El tòtil mascle inverteix molt més en la progènie atès que es lliga les postes d’una a tres femelles a les potes i les transporta setmanes. El cant del mascle indica la seva mida i els grans són escassos. Les femelles competeixen entre elles per desbancar-se en els amplexus. Les femelles de tòtil no poden evitar que un mascle accepti altres postes, però sí buscar el millor partit per la seva descendència. Els mascles no poden portar postes de més de tres femelles i sembla ser que no escullen en absolut i són elles les que ho fan.

Text: Josep Melero. Fotografies: Gerard Carbonell, Rosa Matesanz, Guillem Giner i Alejandro G. Salmerón